El mite d’Aracne és un dels contes mitològics de Les Metamorfosis d’Ovidi, una obra que l’escriptor llatí va escriure vora l’any 8 dC, en època d’August. Aquest poema èpic-mitològic és considerat per a molts una de les obres més belles i fascinants que ha escrit mai l’ésser humà. Les Metamorfosis són en efecte un reservori de sabers mitològics, una mena d’enciclopèdia del mite, on el poeta Ovidi va ser capaç de representar amb 246 faules l’ordre del món, l’encant i la màgia de la naturalesa en què cada metamorfosi, fins i tot la més tràgica i dolorosa, esdevé una oportunitat per explicar poèticament el misteri de l’existència.
I doncs, quina és la història d’Aracne?
Aracne fou una donzella d’origen humil que vivia a Lidia, una antiga regió de la Turquia asiàtica. Era una noia molt hàbil en l’art de teixir la tela i fer brodats amb agulla. Tan bona era que es deia que Minerva, deessa de les arts i la filosofia, de la ciència i de la tècnica, així com de l’art de la guerra, havia ensenyat els secrets de l’art de la tela a la jova donzella.
Fins que un dia Aracne, no només ho va desmentir, sinó que va dir que era millor que la deessa i la va desafiar públicament en una competició artística. Malauradament, ja se sap, no s’havia de faltar mai el respecte a les divinitats, els que ho feien eren culpables d’hibris, que en grec antic vol dir arrogància, poca humilitat. Quan la deessa va contemplar la meravellosa peça de tela confeccionada per Aracne es va veure superada a l’instant i fou presa de la ira: va donar un fort cop a la seva rival i va destruir la seva obra d’art.
Aracne, no podent suportar la destrucció del seu llenç, intentà suïcidar-se. Però Minerva no li va permetre tal alliberament: en l’antiguitat mitològica el desafiament que un mortal feia a una divinitat mereixia una penitència encara més tràgica que la mort. El càstig infligit a Aracne fou la metamorfosi en una aranya, condemnada a fer i desfer els fils per a tota l’eternitat.
L’aranya és una petita joia del microcosmos, el seu art és la seva tècnica, amb la seva complexitat i delicadesa. Aquest origen mitològic, la seva tràgica metamorfosi, per bé o per mal la converteix en una criatura de Minerva, associada a l’art i, en el cas d’Aracne, a la paciència i la perseverança que requereixen totes les arts.
Al mural dels Penitents cada objecte, planta i animal té la seva raó de ser, cada un té la seva historia. Han calgut grans dosis de paciència per part de l’Aina per anar recollint totes aquestes històries i el gran talent d’Aracne per teixir amb totes elles aquest gran llenç. Primer va prendre forma sobre el paper i després, amb una perseverança tenaç, es va anar omplint de color aquesta gran paret seguint les línies teixides a l’esbós. Com si la pacient aranya hagués decidit reproduir la millor de les seves teranyines entre dos arbres separats per més de 17 metres. Una teranyina gegant capaç d’atraure tota mena d’insectes i bestioles d’allò més curioses, i també les mirades dels que hi passen per davant.
Mica en mica aquesta web anirà revelant la trama d’aquesta gran tela que és el mural, com un comptafils que ens permet veure’n l’essència, la retícula d’un teixit de vida i art. La vida i l’obra de dos artistes íntimament lligats a la ciutat de Barcelona, però també la vida animal i vegetal del barri dels Penitents i l’obra dels seus pintors.
Sense pretendre ser com Les metamorfosis d’Ovidi, en el mural també volíem explicar poèticament algunes coses del món existent. Vivim en una societat amb presses, sense temps, on l’espera i la paciència no estan molt ben valorades. Masses detalls ens avorreixen, ens cansen, ens prenen “massa” temps. Un gran historiador d’art, Aby Warburg, va dir que el bon Déu (o el dimoni) s’amaga en un detall. Sabem que l’art en general, fins i tot el que ens sembla ràpid i essencial, és gairebé sempre fruit d’un treball pacient i perseverant, com el de l’aranya, que filarà i filarà tantes vegades com faci falta la seva teranyina i haurà d’esperar sempre per obtenir el seu resultat. La laboriositat d’aquest artròpode ens pot ensenyar que hem de tenir paciència i “perdre” (dedicar) algun temps als detalls. Observar atentament, cercar, dubtar, indagar i així descobrir la història que un petit detall pot amagar. Per cert, heu trobat Aracne al mural?
Deixeu-nos afegir un parell de curiositats per acabar:
A en Jean Pierre no li feien por les aranyes, al contrari, en els tallers on passava passar hores, dies, setmanes i fins i tot mesos treballant minuciosament sobre una planxa de coure, les aranyes hi teixien lliurement les seves teranyines. Un dia la seva filla Catherine li va preguntar: per què quan neteges no treus les teranyines? Va respondre que no seria ell qui destruís una obra d’art tan perfecta i meravellosa. Les aranyes vivien allà i les seves teranyines formaven part del taller. Sempre va tenir una gran admiració i respecte per aquesta reina de l’art de la tècnica. Les seves obres, curulles de detalls, són la mostra més evident d’aquesta admiració pel seu rigor tècnic, fruit d’una exigència i estudi constants.
Segona curiositat: aquest mural és al barri dels Penitents. La metamorfosi de la pobra Aracne va ser una penitència imposada per una deessa que no va tolerar veure’s superada per una simple mortal. Així doncs, sembla que “la reina del mural” ha trobat el seu lloc entre els penitents. En aquesta casa que acull aquesta gran obra, les aranyes sempre seran respectades. El mural, a més de ser un homenatge a la memòria de dos artistes, és també un petit homenatge a totes les bestioles del barri. I alhora, és la culminació de la transformació d’aquest tros de camí que ha sofert una bella metamorfosi. L’art i al seu llenguatge poden rescatar o compensar moltes coses, així com preservar el do de la memòria.
Homenatge a Jean Pierre Velly i Rosa Maria Estadella 